Si haguessis nascut en una altra terra,
podries ser blanc,
podries ser negre...
Un altre país
fóra casa teva,
i diries "sí"
en una altra llengua.
T'hauries criat
d'una altra manera.
Més bona, potser.
Potser més dolenta.
Tindries més sort
o potser més pega...
Tindries amics
i jocs d'una altra mena;
duries vestits
de sac o de seda,
sabates de pell
o tosca espardenya,
o aniries nu
perdut per la selva.
Podries llegir
contes i poemes,
o no tenir llibres
ni saber de lletra.
Podries menjar
coses llamineres
o només crostons
secs de pa negre.
Podries... podries...
Per tot això pensa
que importa tenir
les mans ben obertes
i ajudar qui ve
fugint de la guerra
fugint del dolor
i de la pobresa.
Si tu fossis nat
a la seva terra
la tristesa d'ell
podria ser teva.
Joana Raspall
Per més cops que el llegim, sempre impacta el llenguatge directe d'aquest poema... "la tristesa d'ella podria ser nostra", en altres moments prou que ho ha estat.
ResponEliminaQuin dolor més gran fa llegir aquest poema tan realista de la Raspall, quan sabem que al món hi ha milions de persones patint.
ResponEliminaQuantes vegades ho penso això cada vegada que veig les imatges dels refugiats!!...
ResponEliminaDolor e impotència davant de tant de patiment!!
L'any passat també en vaig fer un post d'aquest poema...i és que t'arriba a l'ànima. Aquí ens queixem de fred i tenim una bona calefacció. Aquests pobres refugiats amb les tendes mig colgades de neu, passen fred i gana, fa molta tristor.
ResponEliminaPetonets.
No em canso mai de llegir-lo, aquest poema, i cada vegada sembla tenir més vigència, lamentablement...
ResponEliminaM´ha agradat molt. El desconeixia.
ResponEliminaQuina força té la Raspall amb la seva poesia tan senzilla i tan directa!
ResponEliminaI cada dia més vigent.
Tots ens angoixem veient les calamitats que pateixen el refugiats, però les solucions potser arribaran massa tard per ells.