con ansias, en amores inflamada,
oh dichosa ventura!
salí sin ser notada,
estando ya mi casa sosegada.
San Juan de la Cruz
era foc en la nit
nit obscura de l'ànima encorbada
d'amor assedegada i assedegat d'amor
no, no em deixes, no -em va dir
era l'ànima obscura
dues ànimes ben fosques dins la nit de la por
oh que negra la lluna!
vaig desatendre el clam i a la recambra
he anat molent records amb finestres obertes
el vent, que s'emporta el polsim
cruelment passeja l'eco
encara em dol el crit vora el camí
Quanta tristor i quina bellesa alhora!
ResponElimina
ResponEliminaUns versos escrits amb sentiment, plens de força, potser la necessària per compensar-ne la pèrdua.
Cal tenir la casa ben assossegada, malgrat tot.
Com dolen sovint els crits desatesos! Però mentre dolen, potser encara hi ha esperança.
ResponEliminaUn poema bellíssim que remou peces intangibles de l'ànima.
Ai, els amors perduts!Quina tristesa!
ResponEliminaSant Juan de la Cruz,va ser un poeta molt místic...Cal obrir les finestres, perquè entri l'aire, encara que la nit sigui de lluna fosca...De vegades l'eco no retorna els crits, cal que l'ànima resti en calma!!!
ResponEliminaPetonets.
Que cert allò que diuen que acostumem a penedir-nos més d'allò que no hem fet que no pas del que hem fet encara que sortís malament... Bellíssim poema i magnífic Amancio Prada, un dels més grans per a mi.
ResponEliminaUna abraçada!
Un poema bellíssim, malgrat és trist i colpidor.
ResponEliminaun cop vaig escriure un ver malgirbat que més o menys venia a dir que hi ha belleses tan pures que fan mal ....com el poema...potser és que la bellesa colpeix
ResponElimina