La vida ha deturat el batec
la mar, immòbil, no entona el solfeig diari
silenciosa i reverent passa la gavina calma
sense alçar el vol, i el vent no dibuixa
sanefes capricioses sobre el perfil de l'arena.
A les serres i als camins el sol no desfà la neu
i el gessamí de la porta ha deixat de perfumar
el carrer, la matinada, les blancors...
ara calla, callen tots, calla tothom
tothom vigila
tots empresonem l'alè mentre esperem, delerosos
que l'amor, que ha oblidat el seu destí
es despulle del que és fútil, que emprenga la caminada
de bell nou, per sempre més
com una ofrena a la vida.
Oh, com cantarà la mar
i la serra
i la mirada.
(Itineràncies poètiques desembre 2014)
Aquest final el trobo sublim! ja em va agradar molt aquest poema a les itineràncies i tot ell és prou majestuós, però aquest final, com diu Maragall a l'altre post, se'm fica als ulls, se'm fica al cor...
ResponEliminaPreciós, me'n recordo...
ResponEliminaEsperem que la vida torni a recuperar el batec perdut i que l'amor trobi el seu destí, perquè puguin cantar la mar , la sorra i la mirada...
Petonets.
Per a mi és nou. Una altra preciosa joia, Novesflors. Senzillament sublim!
ResponEliminaUna abraçada!
Admiració total.
ResponEliminaJo tampoc el coneixia i m'ha anat atrapant a mesura que el llegia. Aquest estat d'espera "amatent", com esperant una cosa amb tot el cor… senzillament genial!
ResponEliminaSalvant les distàncies -moltes- m'has fet pensar en aquest estat de la cançó "Teresa Rampell" dels Manel: "Que ve l'amor, que ve l'amor…"
Recordo aquest poema, és preciós!
ResponEliminaA vegades sí que sembla que l'amor hagi errat el camí... i n'esperem el pas.
ResponEliminaHo dius molt bé, poeta itinerant.
Ai l'amor, que si s'atura tot es detura.
ResponEliminaPer mi també és nou, Novesflors, el poema i un plaer descobrir-lo.