Graciela Bello
A continuació, una adaptació d'un conte sufí que em porta a la reflexió que un dia tornaré a ser pols d'estels. Inevitablement. Som part de l'univers, com tantes altres. Minúsculs. Com es pot ser superb? Ah ridícula ignorància!
Cada vegada més l'instant se m'apareix valuosíssim.
Cada vegada més l'instant se m'apareix valuosíssim.
Hi havia una vegada, a la ciutat de Bagdad, un criat que servia un ric mercader. Un dia, molt de matí, el criat es va aplegar al mercat per comprar. Però aquell matí no va ser com tots els altres, perquè aquell matí va veure allà la Mort i perquè la Mort li va fer un gest. Aterrit, el criat va tornar a cal mercader.
-Amo, deixa'm el cavall més veloç de la casa. Aquesta nit vull ser molt lluny de Bagdad. Aquesta nit vull ser a la llunyana ciutat d'Esfahan.
-Però, per què vols fugir?
-Perquè he vist la Mort al mercat i m'ha fet un gest d'amenaça.
El mercader se'n va compadir i li va deixar el cavall, i el criat va marxar amb l'esperança de ser a Esfahan, en caure la nit.
Més tard, el mercader va decidir anar al mercat i, tal com havia succeït abans al seu criat, ell també va veure la Mort. Llavors, s'hi va apropar i li va preguntar:
-Mort, per què has fet un gest d'amenaça al meu criat?
-Un gest d'amenaça? No, no ha sigut un gest d'amenaça sinó de sorpresa. M'ha sorprés veure'l ací, tan lluny d'Esfahan, perquè aquesta nit, a Esfahan, me l'he d'endur.
Estranger ha tingut l'amabilitat de deixar, a manera de comentari, aquest conte àrab (sobre la supèrbia) que també us vull mostrar:
Estranger ha tingut l'amabilitat de deixar, a manera de comentari, aquest conte àrab (sobre la supèrbia) que també us vull mostrar:
DAMUNT LA SORRA
Un home deia a un altre : " un dia, fa molt de temps, vaig escriure uns mots a la sorra, amb la punta del meu bastó, quan la marea era més alta ; i la gent es detura encara per llegir el que diu i procura que res ho esborri".
Un home deia a un altre : " un dia, fa molt de temps, vaig escriure uns mots a la sorra, amb la punta del meu bastó, quan la marea era més alta ; i la gent es detura encara per llegir el que diu i procura que res ho esborri".
I l´altre home digué : " Jo també vaig escriure uns mots sobre la sorra, però fou quan la mrea era baixa, i els esborraren les onades de l´ampla mar. Però digueu-me, què havíeu escrit ?"
I el primer home digué : " vaig escriure : " Jo sóc aquell qui és ". I vós que escrivíreu ?"
I l´altre home respongué : " Jo no sóc més que una gota d´aquest gran oceà".
Tot arriba.
ResponEliminaUn petonàs.
No val la pena defugir la mort, doncs, si fugint l'anem a trobar.
ResponEliminaFa pensar...
Una abraçada!
No paga la pena pensar en la mort. El que cal és pensar en viure!!!
ResponEliminaB7s
Em sembla ben bonic, pensar que serem pols d'estels.
ResponEliminaUna abraçada!
Per molt que vulguem fugir, quan arribi, no cal fer res!!!
ResponEliminaEncara que de vegades, ens indulta, i ens permet un temps de treva.
M'ha agradat molt, potser algun dia l'explico a la classe!!!
Molt bo el conte, la moralitat. I la reflexió que tu ens regales.
ResponEliminaÇo que confirma que una fugida geogràfica no serveix de res i que l'Home i la dona s'emporten la por allà on van
ResponEliminaHola,
ResponEliminaM´ha agradat aquest conte d´origen sufí. Té l´estil els contes àrabs i m´ha fet recordar Kahlil Gibran, que potser és l´únic autor àrab que he llegit. Té una petita antología que està força bé, i rellegint-lo, n´he descobert un que parla de la supèrbia, i diu ( és curt ) :
DAMUNT LA SORRA
Un home deaia a un altre : " un dia, fa molt de temps, vaig escriure uns mots a la sorra, amb la punta del meu bastó, quan la marea era més alta ; i la gent es detura encara per llegir el que diu i procura que res ho esborri ".
I l´altre home digué : " Jo també vaig escriure uns mots sobre la sorra, però fou quan la mrea era baixa, i els esborraren les onades de l´ampla mar. Però digueu-me, què havíeu escrit ?"
I el primer home digué : " vaig escriure : " Jo sóc aquell qui és ". I vós que escrivíreu ?"
I l´altre home respongué : " Jo no sóc més que una gota d´aquest gran oceà ".
---------------------
Les gotes de l´oceà són sàvies...
Fins la propera,
fa anys que em vaig amarar d'un llibre de contes sufís. Quanta bellesa! Quanta sabiduria!
ResponEliminaEls dos contes m'agraden molt, el primer ja l'havia llegit abans ....jo crec que ve a dir-nos que per molt que vulguem escapar de la mort aquesta ens arribarà....mentrestant siguem gotes enmig d'aquest enorme oceà de la vida...
ResponEliminabona setmana!
Dos contes preciosos. Quan la mort arriba, arriba... i no podem fer-hi res, més aviat anar-la a buscar, com diu el conte.
ResponEliminaJo crec que sí que hem de tenir, en alguna mesura, present la mort, per valorar l'instant.
M'han encantat! No els havia llegit abans. La mort és inevitable. Malauradament arribarà encara que no volguem. Només podem fer una cosa, en la mesura del possible i encara que costi: VIURE!!! ;)
ResponEliminam'ha agradat força el conte!
ResponEliminal'altre dia, era amb un amic a la platja i mentre intentàvem gaudir d'aquell instant ell em comentava que la natura, el cel, el mar, la llum, tot era perfecte.. que no podia ser millor ni pitjor, era així.. i vaig pensar que una de les millors maneres de gaudir de l'instant és acceptant la realitat tal com és i que la millor manera de fer-ho és ser conscients de la petita part que som de tot plegat.. i el ser conscients de la mort i de la nostra fragilitat potser ens ajuda a viure aquest instant..
de tota manera, si pugués triar.. no triaria ser pols d'estels per sempre més..